Laugi78

 Hi ha paisatges que tots identifiquem de seguida encara que no sapiguem exactament on són. Les cases blanques d'Eivissa en són un bon exemple: parets emblanquinades, línies senzilles, portes de colors intensos i una llum mediterrània molt característica. Aquesta aquarel·la no representa cap lloc real. És una composició original inspirada en l'arquitectura tradicional eivissenca, creada buscant transmetre aquesta sensació de calma que desprenen molts dels seus pobles i racons. L'arquitectura popular d'Eivissa té un origen molt funcional. Les parets gruixudes i emblanquinades ajudaven a reflectir el sol i mantenir una temperatura més agradable a l'interior durant els mesos més calorosos. Les formes simples responien a les necessitats de cada família i, amb el temps, aquest estil s'ha convertit en un dels símbols més reconeixibles de l'illa. Des del punt de vista de l'aquarel·la, el principal repte va ser conservar els blancs del paper. En una escena on...

  De tant en tant m'agrada deixar de banda les paletes plenes de colors i limitar-me a un únic pigment. En aquest cas, l'Índigo. Aquest tipus d'exercicis obliguen a fixar-se molt més en la llum, els contrastos i els valors tonals. Quan desapareix el color, tota la importància recau en la composició i en la manera de construir els volums. La protagonista d'aquesta aquarel·la és una casa tradicional d'Eivissa, amb les seves façanes emblanquinades i les ombres profundes que tant caracteritzen l'arquitectura mediterrània. Personalment, crec que treballar en monocrom és una de les millors maneres de millorar la tècnica amb l'aquarel·la.